Al setembre [del 2019], l’equip TARDIS —la Jodie Whittaker, en Bradley Walsh, en Tosin Cole, la Mandip Gill i el showrunner Chris Chibnall— va convidar la premsa al plató de Doctor Who a Cardiff per parlar de les seves futures aventures, la reacció a la seva primera temporada i molt més. Aquí teniu els millor dotze missatges destacats d’aquell dia…
Article escrit per Paul Kirkley, traduït per Dani Lestrange i corregit per Xaldiks.
1. A LA SÈRIE DOTZE, HO PUGEN TOT UN NIVELL.
«L’any passat era un any de reclutament per la sèrie, posar-hi a tothom a dins», diu en Chris. «Sempre és un punt d’inflexió amb una nova Doctora. Crec que ho vam fer bé, l’any de reclutament, i aquest any consisteix a dir a tothom “D’acord, aquí teniu el meravellós món de Doctor Who, hi ha moltes alegries, hi ha moltes coses noves, hi ha moltes coses velles. Vegem què se’n pot fer de tot això”. Estem en un viatge amb aquest Doctor i aquests personatges, així que volem fer històries grans, plenes d’acció, emotives, que facin por i que siguin divertides. Per a nosaltres, l’ambició és pujar-ho tot un nivell. I crec que ho hem fet».
A en Chris li pregunten si aquesta nova temporada serà “més fosca”.
«Realment és difícil quantificar les coses com “fosques”», diu ell. «No crec que sigui més fosca. La cosa és que amb Doctor Who, has de pitjar totes les notes. Dir que és més d’una forma o d’una altra… Definitivament tenim peces d’acció més grans. Tenim alguns monstres vells que tornen, tenim monstres nous realment brillants. I hi ha un petit fil passant-hi a través de tot. Així que no és el mateix. Estem desenvolupant la història del Tretzè Doctor i de la seva banda».
2. VEUREM UN COSTAT DIFERENT DE LA DOCTORA.
«Alguns d’aquests episodis, diria jo, van en una direcció que és diferent per a la Doctora», ens confessa la Jodie. «La joia de fer una cosa com Doctor Who és que tens l’espai i l’amplada per explorar tant amb el personatge. No estàs restringida de cap manera. Fins ara només havia fet coses de potser sis episodis. Així que tenir l’espai per a explorar coses que no sempre estan contingudes a una hora… Podem desenvolupar les nostres relacions entre la Sèrie 11, fins la Sèrie 12. És com si ara no tinguéssim la presentació, ella hi és allà».
«Ens hi estem posant més en el Tretzè Doctor aquest any», afegeix en Chris. «Veureu coses que no vau veure l’any passat en termes de facetes de la Doctora».
«Tot es redueix als guions», diu la Jodie. «Tot aquest dur treball que es fa per mi en aquest sentit. Se’ns donen aquestes gemes de personatges sobre la pàgina…»
3. LA MANDIP HA ESTAT TREBALLANT EN LA SEVA “CURSA HEROICA”
«Vaig veure-ho l’any passat i vaig pensar, per què vaig escaldada? Per què corre d’aquesta manera?», diu la Mandip, rient. «Així que aquest any, mantindré les meves cames separades. Crec que em veig millor així. Des del desé episodi de la primera temporada en endavant, crec que ho he aconseguit».
4. APRENDRE’S EL PAPER NO ES FA MÉS FÀCIL
«És una tortura recordar les frases», admet la Jodie. «A la primera temporada, al primer bloc del primer episodi, jo feia com “Mai seré capaç de fer-ho. És molt difícil”. Però he après a ser més amable amb mi mateixa. Sabeu què? Mai no he conegut ningú que fes el paper que digués que aprendre’s el guió era fàcil. Així que millor que no m’estressi»
«Per la Jodie, especialment, el guió no descansa», admet en Bradley. «Vull dir, al cap i a la fi, és, amb tota la intenció i el propòsit, un galimaties».
«Com t’atreveixes!», crida en Chris amb un horror fingit.
«T’acaben de trolejar», diu la Jodie, rient.
«Però la parla whovian, el llenguatge whovian que has de tenir per dins… que és extraordinari…», continua en Bradley. «En Chris ho porta tot a bord».
En Chris fa que no amb el cap.
«Ara és massa tard, Brad».
5. LA PRESSIÓ ÉS BONA
«Si penses que hi ha menys pressió [la segona vegada que ho fas], probablement no t’estiguis concentrant gaire bé», argumenta la Jodie. «Som els protagonistes d’una sèrie massiva que té un públic enorme, i això ve amb molta responsabilitat, en un sentit brillant. Penso que has de sentir això. Però no et debilita. Probablement és l’adrenalina amb la que tots funcionem, perquè hem escollit una feina on la gent t’aplaudeix al final del dia. Probablement ens en sortim amb la pressió».
«Però és una pressió diferent», diu en Tosin. «L’última temporada era perquè era una sèrie nova, un nou showrunner, un nou Doctor, un nou enfocament. Penso que ara és només la pressió de construir sobre el que tenim, i mantenir el públic entretingut i enganxat».
La Jodie afegeix que va ser una alegria tornar amb la família Who, i tornar amb una explosió:
«Allò divertit per a nosaltres va ser que havíem acabat la nostra primera temporada, i llavors ens en vam anar. La roda de premsa d’aquella temporada va ser força gran, perquè nosaltres érem tots nous, així que vam acabar allò i llavors vam tornar a fer l’episodi u, que estava ple d’acció. Era com “Oh, sí, me n’alegro de veure’t… ACCIÓ!”. Va ser molta energia d’immediat. Va ser genial».
«Hi havia moltes carreres», diu en Chris, estant-hi d’acord. «L’episodi u és l’episodi més gran que hem fet, i potser sigui l’episodi més gran que s’ha fet a la sèrie. Una gran bomba plena d’acció».
6.LA HISTÒRIA ENTRE EL GRAHAM I EL RYAN NO HA ACABAT.
«Encara es desenvolupa», diu en Bradley. «Hi ha un arc constant que ho travessa i alunes sorpreses pel camí…»
«Encara tens més a dir perquè som una família», diu en Tosin. «Penso que al llarg de la temporada pots veure una connexió entre nosaltres dos, a mesura que avancem. A vegades s’uneix, a vegades es posa a prova. Al final del dia, tots som un equip. Tots som una família».
«He gaudit molt d’aquesta part de la feina», afegeix en Bradley. «Tenir un petit arc personal a la història ha estat genial. Hi ha molta baralla emocional. Això és genial en el guió. Aquest va ser, penso, part de l’ethos d’en Chris des del començament, així és com ha de funcionar. He gaudit profundament treballant aquestes escenes».
7. LA JODIE NO PODIA DEIXAR DE MIRAR DE REÜLL A EN NICHOLAS BRIGGS.
«La Sèrie 12 veu la tornada de la policia espacial rinoceront preferida de tothom (només a Doctor Who…), les mecàniques de la qual van deixar la Doctora una mica esbalaïda».
«Havíem assajat sense la disfressa Judoon, per agafar el moviment i per assegurar-nos que tothom sabia on havia d’estar», recorda la Jodie. «I llavors es van posar tota la disfressa, i de cop i volta la persona que tens al davant no parla. I això jo no ho sabia. Així que a la presa, em vaig sentir com si mai no hagués estat en un plató abans. Estava com “Per què no s’ha adonat ningú que aquell paio d’allà [l’actor vocal dels Judoons, en Nicholas Briggs] està cridant durant l’escena?”. I quan m’hi vaig acostumar, encara feia això» —imita una mirada furtiva de reüll cap a càmera—, «sempre que parlava. No podia evitar-ho. Em distreia del tot».
En aquest punt, en Chris sembla lleugerament alarmat.
«Potser hauria d’anar-me’n i retallar aquest episodi…», xiuxiueja.
Algú pregunta si la Mandip es va sentir com a casa actuant amb els Judoon.
«Però si no s’hi assembla!», protesta la Jodie, rient.
Pensem que la pregunta era perquè la Yaz també és una agent de la llei…
«La Yaz definitivament sap com apropar-se i tractar amb els Judoon», confirma en Chris.
«Ho posaràs, això, al teu currículum?», li pregunta la Jodie a la Mandip.
«Parlen el mateix idioma», afegeix en Chris. «Vull dir, literalment, amb el traductor».
8. NO TREBALLEN DE LES 9 A LES 17…
«Això no és la típica feina on s’hi treballa des de les 9 a les 17», diu en Bradley. «I les coses canvien tota l’estona. La sorra sempre es remou. Això és un projecte molt ambiciós. És el projecte més ambiciós on he treballat mai. Amb les escenes de risc, els decorats i tot el que passa, tothom ha d’estar remant en la mateixa direcció. És com un colós».
«No ha estat senzill, especialment per un home… No soc irrespectuós a mi mateix, però en tinc 60. És dur. No s’atura mai. Ho és, de veritat que sí. Però es pot gaudir, ens ho hem passat molt bé fent-ho, i el producte final no és res més que extraordinari. Ho veus a la pantalla, veus on s’hi han gastat els diners i veus quanta experiència hi tenim amb la sèrie i com de bé s’ha fet, des dels guionistes fins als tècnics d’il·luminació».
Així que si poguessin tornar enrere, al dia que van signar el contracte per la sèrie, quin consell es donarien a si mateixos?
«Dorm, dorm, dorm», diu en Bradley. «T’has d’assegurar d’estar en condicions per a aquesta feina. Has de descansar i tenir cura de tu mateix. Si no ho fas, ho passaràs malament. Són deu mesos de velocitat sense parar».
I en Tosin?
En Tosin pensa la resposta durant un moment, llavors diu:
«Fes-ho i prou, tio».
9. EN CHRIS A VEGADES ES VESTEIX DE VELLS MONSTRES DE DOCTOR WHO I ES PASSEJA PELS CARRERS DE CARDIFF
Almenys, aquesta és la seva explicació per les fotos de monstres que podeu haver vist per Internet.
«Sempre era el pla de tenir més dels vells monstres aquest any», afegeix. «És un petit i bonic equilibri. També tenim alguns increïbles monstres nous, alguns que fan molta por. Torna a aquella cosa de l’any passat de ser un any de reclutament. Aquest any és com: mira totes les coses emocionants que tenim a la capsa de joguines de Doctor Who!»
Parlar de persones disfressant-se li recorda a en Bradley un moment incòmode durant les gravacions.
Estàvem fent l’episodi u i una actriu va arribar al plató totalment vestida amb prostètics», recorda. «Vaig entrar a plató i tothom estava parlant amb l’actriu i jo vaig dir… Què vaig dir?»
«Vas dir “T’hauràs de tornar a presentar després, perquè no et reconeixeré sense la disfressa”», afegeix la Mandip.
«Així que, de totes maneres», segueix en Bradley. «Vaig fer com “Oh, hola! Soc en Brad!”. I ella va dir: “Sí, ja ho sé”. Resulta que era algú que coneixia molt bé! Fins que la Mandip no m’ho va dir, no en tenia ni idea. Els prostètics són increïbles».
«És un testimoni real per als actors convidats que entren al plató i fan aquestes extraordinàries actuacions que encaixen del tot amb la seva aparença», afegeix la Jodie. «No pots entrar i sortir: “D’acord, seré completament naturalista com el Pting!”. Has d’haver assimilat el que ets. I la gent és brillant. Han passat no sé quantes hores posant-se el maquillatge i la disfressa i els prostètics o el que sigui. I llavors entren a plató i tots comencem a mirar-los esbalaïts, dient: “Oh, vaja, mira’t!”».
10. EN CHRIS HA PASSAT NITS SENSE DORMIR PER LA ‘ROSA’.
«M’hi vaig preocupar des del principi», admet el showrunner sobre l’episodi preferit pels lectors de la DMW l’any passat. «Des del moment en què vaig tenir la idea, des del moment en què vam començar a treballar en la història, fins quan la gravàvem, fins quan l’editàvem. Però volia explicar la història, era molt important. Part de la raó per la que vaig acceptar la feina de fer la sèrie era per explicar històries com aquesta».
«Personalment, jo no em vaig sentir mínimament preocupat», diu en Bradley.
«És la meva feina preocupar-me per vosaltres!», diu en Chris, rient.
«És absolutament la meva història preferida de llarg», diu en Bradley. «Si ets a les mans d’algú que explica històries excepcionals, llavors funcionarà. L’or en tot això, la gallina dels ous d’or, és en Chris. Si en Chris s’inventa tot això, llavors saps que tot estarà bé, perquè tota la feina fora de les escenes funciona i la investigació, amb tota la cura deguda, estarà feta. Així que la història s’explicarà. No podia esperar per començar a treballar en aquell episodi. Soc historiador i el fet històric funciona. Llavors hi poses un alienígena, només per barrejar-ho, perquè ho puguis vendre com la marca global de Doctor Who. Era la tempesta perfecta i un episodi fantàstic. Això i l’episodi de la Partició [‘Demons of the Punjab’], que és extraordinari, personalment, si mai no torno a fer res, aquests dos episodis van ser absolutament la pera. N’estic molt orgullós d’ells».
«Per a mi va ser molt clar mentre ho fèiem com són d’extraordinaris els equips d’aquesta sèrie», diu en Chris. «Fins i tot la tela del vestit de la Rosa és la tela original que portava posada. [El dissenyador de vestuari] Ray Holman ho va fer. El nivell de detall… la forma com en Mark Tonderai ho va dirigir…»
«I també la Vinette [Robinson, qui va fer de la Rosa Parks]», afegeix la Jodie. «Ho va fer de perles. Com a actriu, has d’apreciar la responsabilitat que tenia en aquell episodi. El detall de la representació, la subtilesa i la bellesa d’això. Al plató, qualsevol tipus d’ansietat que haguéssim pogut tenir, va desaparèixer, perquè podies veure que era l’actriu perfecta per a fer d’aquesta dona increïble de la història».
«Cap risc, cap recompensa, oi?», ofereix en Tosin.
«Sí, exactament», diu en Chris, fent que sí amb el cap. «Tosin, ho pots respondre tot? Perquè ho pots fer en quatre paraules. “Fes-ho i prou, tio”. I “Cap risc, cap recompensa”. Perfecte. Ja estem!»
11. L’EQUIP TÉ UN MISSATGE PER A QUI PENSI QUE HISTÒRIES COM ‘ROSA’ SÓN MORALITZADORES.
«És actual», diu en Tosin. «És una de les coses més actuals d’avui dia, així que és de ser ignorant pensar això, d’alguna forma. No ens hem d’enfadar, però són coses que encara passen avui dia. És per això que és refrescant veure-les [a Doctor Who], és impactant. No penso que sigui moralitzador. És com tornar a encendre un foc. Hi ha nens, com els meus cosins petits, que potser saben alguns detalls [de la història de la Rosa], però no del tot. I si no hagués fet aquesta sèrie, probablement seguirien sense saber-ho. És l’efecte onada que tenen aquestes històries. No dic que ho fem a cada episodi, però és bo tenir aquests episodis monumentals on pots començar la conversa, a casa i socialment. És bo que els nens sàpiguen el passat, per a poder fer un futur millor».
«La setmana després que sortís l’episodi, ens van inundar les trucades, els correus i les cartes dels pares i els nens», diu en Chris. Vídeos i WhatsApps de nens cridant a la televisió “Rosa!”. Mai no he experimentat una resposta d’aquest tipus. És molt difícil remarcar com de fenomenalment orgullós n’estic, d’aquesta feina».
«Va ser un episodi individual de proporcions èpiques, molt ben interpretat, molt ben fet, molt ben enregistrat», diu en Bradley. «I com és part de Doctor Who, hi haurà gent que digui “Ens esteu moralitzant”. Aquest no és el cas. També és un drama. És per això que ven globalment. És per això que és una sèrie gegant».
«Haig de dir una cosa més, afegeix ell. «Si aquell episodi no hagués tingut un alienígena, si la BBC s’hagués gastat els diners per convertir-lo en un únic episodi individual, probablement hauríem guanyat un premi. Un gran premi. Tan senzill com això».
«Però no hauríem pogut no tenir-hi un alienígena!», protesta en Chris. «No hauria estat tan bo…»
12. LA HISTÒRIA NO ES REPETEIX DEL TOT
«Hi ha més episodis històrics aquest any», ens confessa en Chris. «Però no ens volem repetir. Així que ens hi aproparem des de punts de vista diferents. Pel tipus de Doctor que porta la Jodie, i la importància d’aquests personatges començant en un món contemporani, sempre intentem estar connectats amb coses del món real i les coses que passen avui dia. Però no sempre anirem a la història i fer-ne un “tema històric”. Hi ha altres coses que podem fer, jugar amb la forma».
«És l’èxit d’episodis com ‘Rosa’ i ‘Demons of the Punjab’», afegeix, «que et dona la confiança de continuar endavant. I diria que potser hi ha el contrast amb el què hem fet aquest any. Entrem amb l’episodi u, que és una obertura molt veloç dient: ‘Hem tornat’, i llavors tenim una explosió i nosaltres intentem empènyer Doctor Who tan lluny com puguem, la veritat».
Entrevista inclosa a la Doctor Who Magazine ‘The 2020 Yearbook’, Especial núm. 54, gener del 2020, pp12-17.